Hem demanat a un pare de l'escola que ens fes un petit escrit del que era per ell portar la seva filla de 5 anys a l'escola i aquí teniu una entranyable mostra del present i del passat.
Avui com ahir
Portar la meva filla al Teresa Miquel va tenir des del primer dia un component de, com diu la cançó (i disculpeu l’horterada), dolça melangia. Era un petit retorn a la infantesa, sensació que pels que ja passem dels quaranta sempre és agradable. Us explico.
A la mateixa edat que la meva filla jo també caminava passeig de Misericòrdia amunt i avall per anar i venir de l’escola. La meva era al Mas Vilanova, just al costat de la seva. Si, si, aquest boniquet mas, avui en un estat lamentable d’abandonament, va estar molts anys ple de vida i de criatures. I tot el seu entorn de jardins i antics camps de conreu eren el nostre pati.
Aleshores, barranc de l’Escorial avall, el passeig Misericòrdia era tot masos, amb una infinita tanca de pedra a banda i banda saltejada per les reixes d’entrada a cada mas, darrera les quals començaven els petits o grans passejos interiors que et portaven fins la porta principal de l’edifici.
De l’actual espai on hi ha el Teresa Miquel recordo que hi havia un xalet de nova construcció que mai vaig veure habitat i que es va anar malmetent progressivament, amb el barranc, sempre brut, al seu costat. Tot plegat configurava un dels recons més lletjos del passeig.
Entre els meus companys d’aquella escola, anomenada Aleluya (després Al•leluia, però jo ja no hi era), fins i tot hi havia uns nebots (o potser nebots-nets) de la senyora Teresa Miquel. Això evidentment he sabut molt després, comentant amb ells on portàvem cadascú les criatures. Ves quina altra casualitat.
Trenta i molts anys després ja fa dos cursos que porto cada matí la Coia a l’escola i vaig a buscar-la algunes tardes. En això les coses també han canviat molt. Em sembla recordar que a partir dels set o vuit anys ja anava i tornava sol de l’escola. Jo i quasi tots el demés. Avui no crec que cap nen o nena d’aquesta edat ho faci. Altres coses no han canviat tant. Ara, com abans, els homes som minoria en aquesta tasca. Espero que la inferioritat sigui només numèrica i no de prestacions.
Josep Cruset
